Eivissa (desenllaç)

Ens vestim i sortim amb el cotxe cap al port. És gairebé l’hora que havíem quedat amb la resta de gent per sortir amb el vaixell.

Arribem al port i hi són tots. Bé, tots menys el Pep... En aquest moment em sento ridícula i em sento enganyada tot i que sempre ho havia sospitat. El Pep i jo dúiem una relació molt lliberal. Ens estimàvem, però potser no ens estimàvem com ho havíem de fer. Amb els anys i la confiança havíem arribat a un acord; si un dels dos tenia un afer amb una altra persona, no passava res. I així ho fèiem. Al principi ens ho explicàvem, com havia estat i fèiem l’amor tot recordant les experiències viscudes. Ens excitava... I després no calia que ens ho expliquéssim, les mirades ens delataven. Ara tot recordant-ho, em vénen imatges al cap i entenc moltes coses...Ara entenc aquella mirada que tenia quan entrava per la porta i entenc les seves carícies...

Saludem la gent i comencem a embarcar per gaudir d’un dia a alta mar. Fa bo, podrem prendre el sol i banyar-nos mar endins. Recordo quants cops amb el Pep agafàvem el vaixell i passàvem un diumenge perdent-nos entre les ones del mar. Recordo com ens agradava banyar-nos nus al mar, aquella sensació...

La gent està animada i el dia promet. No he de pensar en res. He de gaudir... No sé per què m’han vingut tants records al cap...

Quan trobem que som prou endins, amarrem el vaixell i comencem a dividir-nos en grups. Uns decideixen llançar-se a l’aigua , altres es queden prenent el sol per ficar-se ben morenets. Altres comencen a beure d’una manera desmesurada, tenint en compte que encara són les onze del matí.

Jo sóc amb l’Estripanits i una parella d’amics xerrant de negocis. Però ben aviat se m’emboira el cap i deixo d’escoltar el que diuen. La meva ment es torna a perdre en pensaments i records. Em miro l’Estripanits, i veig que gaudeix de la conversa. Ell se n’adona que me’l miro i m’esbossa un somriure de complicitat. Sap què passa. Deu saber què estic pensant? No... o potser sí, no ho sé... Però de cop i volta me n’adono que em vigila. Deu estar preocupat... Però no pot fer-me cap demostració còmplice davant la gent. Ells no saben quin rotllo ens portem.

Em noto desvalguda, potser és pel sol i per la beguda, encara no hem menjat. Decideixo anar a estirar-me una estona per veure si em passa el rodament.

Passada gairebé mitja hora, una carícia em fa obrir els ulls. M’havia endormiscat. És ell, l’Estripanits, que em pregunta com estic amb un breu somriure als llavis. Li dic que em notava marejada però que m’ha anat bé estirar-me i que ara ja estic millor.

Tot i sentir la remor de la gent per dalt, m’acaricia d’una manera molt sensual i em fa un petó. En qualsevol moment algú pot baixar i veure’ns, però ens és igual, almenys, en aquell moment.

Em fa una abraçada i em torna a besar, aquest cop el petó és més llarg i ja se sap, una cosa porta l’altra...

De sobte, em trobo a sota seu amb les cames obertes de bat a bat i oferint-li el meu cony. Ell s’hi endinsa amb delicadesa i comença un moviment lent que a poc a poc va adquirint força i intensitat per desembocar en un mar de plaer.

Ens vestim i pugem per reunir-nos amb la resta de gent que té gana i volen dinar. Ho preparem tot i ens entaulem. Les rialles i la beguda denoten que estem de festa. Les converses cada cop són més animades i les rialles esclaten amb facilitat. La gent ha begut força.

Després de dinar, hi ha qui s’estira per fer la migdiada. La majoria ens quedem fent la sobretaula, amb un bon cafè i molts licors. Ampolles que no paren d’anar i venir d’extrem a extrem de taula. Segueix la conversa a la taula i l’Estripanits em diu que va al lavabo.

Passa l’estona i encara no torna. Penso que hi deu haver més gent i no li dono importància, però passa molta més estona i arriba un moment que em començo a preocupar.

Decideixo baixar per veure si està bé, potser es troba malament, potser s’ha marejat com jo abans, però no, i és aleshores quan ho veig... És aquella noia rossa, de la que mai en recordo el nom, que moments abans que l’Estripanits em digués que anava al lavabo, s’ha aixecat i ha baixat les escales. Jo havia suposat que anava a buscar una altra ampolla de whisky...

Els trobo allà drets, fregant-se un contra l’altre. Ell la palpa de dalt a baix, ella es deixa. La lleugeresa de les seves robes ensenya la carn desitjosa. Cada racó de la pell bruna d’aquella noia és resseguida amb deteniment per l’Estripanits, de la mateixa manera que feia unes hores ho havia fet amb mi... Em fa mal? M’importa? M’excita? No, no ho sé... Tot és confús. No ho vull veure però no puc evitar mirar-ho.

L’està follant al meu davant i fins i tot m’excito. Veig com la posa a sobre aquella mena de banc i li acaricia el cony amb una mà, mentre amb l’altra li va desdibuixant els mugrons. De sobte, la torna a envestir i li fa unes quantes sacsejades. Ella està excitadíssima i a ell això encara el posa més a to. L’Estripanits aprofita per ficar-li la seva eina a la boca i la hi fa xuclar un cop darrera l’altre i ella engolosida accedeix. Després, torna a penetrar-la amb més afany. Puc veure reflectida en els seus rostres la morbositat del moment, puc intuir la intensitat del delit i veig com la torna a penetrar volenterosament. Veure com li regala les delícies que fa uns moments m’havia dedicat a mi em produeix una buidor que es confon amb una provocació humida .

Envaïda per aquest sentiment dissonant, fujo corrent cap amunt i sense pensar-m’ho dos cops, em llenço a l’aigua i em deixo emportar per la força del mar, que m’arrossega fins al fons. Sento com a poc a poc m’engoleix i em vaig quedant sense respir...

És llavors, quan de sobte em desperto enmig d’una agonia que m’ofega i em tranquil·litzo en veure que l’Estripanits està dormint al meu costat. Aleshores me n’adono que estic mullada. Que no sóc al mar. Que tot ha estat un somni, un somni molt real.

Estic marejada, confusa però excitada. Encara em noto la mullena. Penso en què estava somiant i... Sense dir res, m’apropo més a l’Estripanits. Aparto suaument el llençol que el cobreix i començo a fer-li tot un seguit de petons delicats per no despertar-lo d’una sotragada. I lentament, vaig fent camí cap al meu món d’enyorats plaers amb cert regust encara amarg. Hi diposito els meus llavis finament. I amb delicadesa el mullo, el frego amb els llavis, el ressegueixo un i altre cop amb la meva llengua.

Obro la boca i l’atrapo, i amb calma el vaig alliberant. Mirant-lo, el torno a empresonar amb la meva boca i un altre cop, li torno la llibertat humida.

Segueixo encarcerant-lo i regalant-li breus instants de permís i continuo fins que l’excitació es fa palesa als meus ulls.

Aleshores, pressento com unes mans m’acaronen els cabells que oculten el meu rostre. Mans encara endormiscades que han estat desvetllades sense perdre la calidesa dels somnis. Mans que m’atrapen per seguir empresonant el plaer més fogós. I segueixo amb el vaivé de regalar la llibertat i capturant més enllà a cada anada. Segueixo un i altre cop amb ritme viu sense deturar quan sento la fervent explosió a la meva boca. Esclat del que no puc escapar perquè l’Estripanits em té ben agafada.

Després, passeja el seu gland pels meus llavis tot recollint el líquid que em regalima. Substància que a poc a poc es va obrint camí fins als meus pits. L’Estripanits em mira i s’encamina cap als meus mugrons, treu la llengua i me’ls llepa alhora que sento com els seus dits s’enfonyen en la meva balma humida. Em produeix una tremolor que ell percep i s’encarrega de fer-la durar. Segueix encabint el seus dits amb afany en la meva humitat cada cop més calenta fins que sento aquell pessigolleig provocat per la seva insistència. I gemego...

Després, m’abraça i, mentre m’estira al llit, em besa, em besa i em besa per tastar el sabor de la seva excitació perllongada en la meva boca.

Ens dutxem, ens vestim i sortim amb el cotxe cap al port...

Eivissa (3a. part)

La festa es va morint de mica en mica. Ja fa una estoneta que en Pep i jo ens hem assegut en un racó del jardí i la fem petar: hem encetat un bon malta i l’ampolla ja mostra molt vidre i poc licor. Tot i que sempre hem mantingut el contacte, ja feia un parell d’anys ben bons que no teníem oportunitat de fer una xerrada cara a cara. És tard ja i jo ja fa moltes hores que estic en dansa, a banda de l’algaravia que ens hem muntat abans amb la Guspira, i hi ha moments que les parpelles se’m clouen i que em distrec de la conversa. De fet, deu fer uns minuts que el Pep gairebé està fent un monòleg, que diu una cosa que em desvetlla de sobte. Me l’estàs fotent, no?, jo que li dic. Em mira fixament als ulls i belluga el cap a banda i banda tot fent que no. Sé que la seva mirada no menteix: és veritat, doncs! Al cap dels anys, tants anys sent amics, i m’ho amolla ara: en Pep és gai... S’adona que m’ha de dir alguna cosa més, i ho fa: Ho he estat tota la punyetera vida, però mai he gosat dir-te’n res fins ara.

El meu astorament és majúscul, no tant per la revelació que em fa sinó per tots els anys que ha trigat a dir-m’ho. Em ve al cap la Guspira i goso demanar-li què hi pinta ella en tot això. Me l’estimo, saps?, i al començament fins i tot teníem bon sexe, però... I m’explica coses que jo pensava que pertanyien ja a una altra època: que si la seva posició social, que si la pressió de l’entorn familiar, que si en el fons ja ho sabia però que no s’atrevia a reconèixer-ho, que si la seva vida en parella havia estat un intent d’amagar-ho i, sobretot, amagar-s’ho... Finalment, li pregunto i ella ja ho sap?, ja li ho has dit? I la seva cara de circumstàncies m’ho respon sense paraules: encara no li ho ha dit. M’aixeco de la gandula, me’l miro, i tot amollant-li això no està bé, de cap manera, me’n vaig ben trasbalsat.


* * * * * * *


Sona el telèfon i, abans d’agafar-lo, veig al rellotge que falta un quart per les vuit i penso que els de la recepció es deuen haver equivocat en anotar l’hora. Quan alço l’auricular, tanmateix, em sorprenc en sentir la veu que em saluda amb un suau bon dia: és ella, la Guspira, que diu que em convida a esmorzar al mateix ’hotel. Em dutxo i baixo, li dic i al cap de poc més d’un quart ja entro a la cafeteria: ella és asseguda en una taula raconera i ja ha demanat, perquè les estovalles són curulles de menges matutines. M’ajupo a fer-li un petó i ella m’agafa la mà i me la prem amb suavitat sensual. Només asseure’m sé que ja ho sap però cap dels dos no en diem res mentre el cambrer serveix els cafès. Després, aboca un devessall de paraules: que ja s’ho pensava però que tant li feia, que tenien un acord tàcit per tal que cadascú, quan no estaven junts, fes la seva, que a ella ja li anava bé així, que no havien tingut cap problema... Estranyat que tota l’estona parli en passat, li demano per què. Ha marxat de bon matí per agafar l’avió i anar a casa els seus pares per explica’ls-ho... I diu que potser millor que ho deixem córrer... Mentre ella va parlant, al·lucino mandarines, jo! No sé si ficar-me sota la taula, si arrencar a córrer, si... Com que no sé què dir, opto per aixecar-me i picar sola cap al carrer sense amollar ni mot ni paraula.

Encara no he arribat a la cantonada que sento el repic de les seves sabates que em vénen al darrere. M’agafa del braç per aturar-me i se’m posa just al davant: avui porta calçat amb una mica de taló i no sembla que hi hagi tanta diferència d’estatura. Tanmateix, se’m penja del coll amb els dos braços fins que estem a la mateixa alçada, em clava els llavis molsuts damunt dels meus, la seva llengua fureteja fins que troba la meva i enceta una besada llarga, profunda, desficiosa, gairebé desesperada, que em talla la respiració. El petó dura tant que arriba un moment que fins la saliva s’escorre de la comissura dels llavis i, en sentir com s’endureixen els seus mugrons, la meva cigala comença a créixer i la seva inflor dins els pantalons em fa nosa per moments. Quan les nostres boques es desenganxen, ella no em deixa anar del braç: em mira amb ulls lluents i m’arrossega cap a l’altra banda del carrer, cap a l’entrada d’un aparcament.

En arribar a la segona planta i sortir de l’ascensor, segueix estirant-me del braç de mala manera, impacient, fins que arribem a l’altra punta: sento el bip-bip dels intermitents d’un cotxe que s’obre, ens hi acostem, ella obre la porta del darrere i m’hi empeny a dins. Jo resto mut, encara no he badat boca des que he sortit de l’hotel, mentre ella tira endavant els seients davanters i tot seguit, entra al cotxe i se’m llença al damunt. Salten dos botons de la meva camisa en mirar ella de treure-me-la de manera impetuosa i sense apartar la boca de la meva. Li engrapo els pits per damunt de la brusa: els seus mugrons s’enlairen com pals de bandera, de tant durs com estan i m’hi amorro amb delit, que ja em vaig adonar ahir com li agradava, i els treballo amb gust i ganes, emprant llavis i llengua, encerclant-los bé, mentre abaixo una mà cap al seu entrecuix i l’enfonyo tot buscant el seu cony, ben xop ja a hores d’ara: està tant a punt que a penes tinc temps de fregar-li una mica de res el seu botó del plaer i ja tensa i arqueja tot el cos per tal de rebre l’orgasme amb un seguit de xisclets.

S’aparta un xic, m’abaixa els pantalons, gairebé me’ls arrenca, i devora la meva eina amb avidesa, la deixa molla de saliva en un tres i no res, juga amb les meves bosses, posa la punteta d’un dit a la meva ullera, em deixa gairebé sense respiració... Segueixo?, em demana alçant la mirada i jo, entre esbufecs, aconsegueixo de respondre no gaire més, si és que vols follar! I ella se n’aparta, es gira i m’ofereix els seus darreres: com puc, mig fent contorsions, que el cotxe és gran però també jo ho sóc, aconsegueixo agenollar-me i clavar el punyal a la seva cova profunda i humida. Ella empeny enrere i endavant, és ella qui marca el ritme, jo em limito a aguantar els seus embats i, per tal que no m’enretiri, passo les mans per sota del seu cos i li engrapo els pits i els magrejo. La incomoditat del lloc i algun cop de cap al sostre de tant en tant m’ajuden a retardar la meva plaent explosió i, quan ella orgasma i abandona el vaivé, sóc jo que segueixo bombant, un cop, dos cops, una dotzena de cops més. Els vidres s’han entelat del baf dels nostres alès i, en buidar jo els meus sucs dins d’ella, vibren també amb els nostres intensos gemecs.

Eivissa (2a. part)

Tot seguit, m’aixeco i em poso el vestit mentre li dic que s’esperi un moment. I jo baixo les escales per anar al saló a recollir l’ampolla de vi i la copa. I mentre hi vaig, penso que l’Estripanits m’ha agradat.

Quan torno a les golfes, ell encara és al sofà. S’hi està estirat, com delectant el plaer que fa uns moments l’ha envaït. Jo m’hi acosto amb la mirada fixada al seu cos, tot observant-lo pam a pam, però me n’adono que ell em mira i li dedico un breu somriure.

Em poso al seu davant i li allargo la copa de vi perquè en pugui beure. Ell s’adreça i l’agafa i jo, aprofito aquell moment per asseure’m a sobre seu. M’obro de cames tot arromangant-me el vestit i m’apropo als seus llavis i li faig un petó ben llarg. Després ell, tot generós, em torna la copa perquè hi pugui fer un altre glop. Ens mirem als ulls mentre els nostres llavis no podem evitar fer-se somriures, mig per vergonya, mig per l’emoció del moment. I noto com les seves mans no deixen d’acariciar-me les natges per sobre del vestit, fent filigranes per poder copsar la pell nua que hi ha a sota. Aleshores, li pregunto què l’ha dut fins allí i ell m’explica que hi és per negocis i que un amic l’havia convidat a la festa. I dit això, li torno a preguntar: “I on és el teu antifaç?”, sense escatimar una rialla que no puc evitar amagar. I l’Estripanits, posant-se una mica vermell, replica: “el cabró del meu amic no em va dir que era una festa d’antifaços!”. I esclafim els dos a riure mentre les seves mans, ara sí, ja han cercat les meves natges despullades. I ens mirem mentre jo faig un altre glop de vi. Quan acabo, em demana la copa amb un gest. Posa una mica més de vi i en fa dos glops. Després, em pregunta si en vull. Li dic que no i la deixa a la tauleta que hi ha a la vora del sofà.

Em mira als ulls i d’una embranzida, m’envolta fort amb els seus braços i em comença a besar un altre cop. Aquesta vegada amb més passió que abans, ficant-me la seva llengua ben endins, tastant tots els racons de la meva boca. Assaborint encara aquell regust de la seva descàrrega barrejat amb el gust del cabernet sauvignon. I sento com els seus dits comencen a acariciar el meu clítoris. I em ve una esgarrifança de plaer que em duu a posar el meu sexe més a prop del seu perquè es puguin notar, perquè es pugin tocar, perquè ens puguem excitar a cada fregament. Aleshores, l’abraço ben fort, mentre segueixo besant-lo. I quan noto aquella tremolor a les cames causat per les seves carícies, m’adreço i l’agafo del cap, tot dirigint la seva boca als meus pits que li regalo gustosament. I ell me’ls besa, me’ls xucla, ara un, després l’altre... I jo vaig fent aquest ball de dreta a esquerra, movent-me a sobre a seu, mentre ell va traient la llengua per llepar-me els mugrons i aturant-se a fer petites succions quan jo m’encanto pel seus fregaments clitorians.

I de cop em ve aquell calfred que fa que em doblegui tota i ell aprofita per agafar-me fort i aferrar-me contra ell, com si tingués por que m’escapés. I deixo anar un sospir a cada carícia.

Tanco els ulls i noto els seus dits mullats pel meu fluix vaginal acariciant-me i fent petites enfonyades a cada moment que jo em doblego de plaer a sobre seu. I noto també, com la seva eina està cada cop més predisposada a tornar-me a envestir. I m’excita encara més. I em deixo portar per aquest desig que m’envolta i em refrego al seu sexe en cadascuna de les seves enfonyades mentre m’arquejo i sento la seva llengua recorrent els meus pits, llepant-me els mugrons.

Llavors, sento com m’enforata i m’agafa durament per les natges i comença a guiar-les amb un moviment ascendent i descendent que cada cop esdevé més apressat. I a mi m’excita molt aquella seva manera de fer, la seva manera d’agafar-me mentre m’està penetrant. I em deixo portar i acato el seu ritme, el seu pas sexual que a cada envestida és més encoratjador. I sento com la seva polla s’amaga ben endins meu i torna a sortir enmig d’aquell mar de fluix d’excitació. I noto com em torna a llepar un mugró que se m’eriça a l’acte i, el beso.

Em torna a prémer ben fort el cul, fent un petit impuls, portant-me cap a ell per poder-me penetrar intensament. I a mi em torna a venir una d’aquelles esgarrifances que et deixen temporalment desvalguda. I ell que se n’adona, comença a acariciar-me un altre cop el clítoris amb una mà mentre amb l’altra, segueix agafant-me la natja i dirigint el compàs del ball eròtic.

I ara sí que tremolo de complaença quan conflueixen aquest ventall de plaers que m’inunden cada vegada que ell s’enfonsa dintre meu. I és ara quan s’embala en les seves excavacions calentes i sento com s’exalta i em sobergueja amb fúria fins al moment de crebar, d’eximir-se del seu líquid sublim, encolerit per la seva desesperació per ser alliberat. I sento com una erupció abrasadora i desenfrenada m’omple i m’encimbello en la seva verga per gaudir amb ell d’aquells instants de plaer desmesurat.

Després, caiem rendits en una abatuda abraçada i ens tornem a besar llargament mentre els ulls ens diuen que estem satisfets...

M’aixeco i em poso bé el vestit mentre ell també es vesteix. Prenc la copa de vi i en faig un bon glop. Me l’he acabat. La torno a omplir i l’hi ofereixo. Ell també se’l beu tot d’un glop. Deixa la copa un altre cop a la tauleta, es treu el tabac de la butxaca i m’ofereix una cigarreta. Anem fins a la terrassa que hi ha a les golfes i fumem en silenci mentre mirem el vaivé de les ones del mar. Després de fer unes quantes calades, m’apropo a ell i empresono els seus llavis amb els meus. El beso i li dic: -“ja ens veurem”. I baixo les escales per reunir-me amb la resta de gent.

Enmig de la música i l’alcohol, trobo el Pep que està parlant amb uns amics al jardí. M’hi acosto i li faig un petó. Ell me’l torna i m’agafa per la cintura. És llavors quan veig a l’Estripanits que s’acosta amb cara de circumstàncies i jo el rebo amb un somriure. Ell es dirigeix al Pep i li diu que se’n va cap a l’hotel. El Pep li diu que s’esperi una estona més, que no han pogut parlar gens i li pregunta: -“on t’havies posat, bandarra?”. L’Estripanits esbossa un somriure per sortir del pas. Llavors, el Pep li diu: -“Per cert, aquesta és la Guspira, la meva parella”. I l’Estripanits i jo, ens fem dos petons.

Acte seguit el Pep el convida a venir l’endemà a una excursió per alta mar i li demana que de moment, es quedi a fer l’última copa.

Eivissa (1a. part)

Viatge a Eivissa per coses de feina: conec l’illa i alguns illencs de fa anys, és una de les meves preferides, i només arribar a l’hotel després del primer dia de visites i reunions avorrides i interminables, faig unes trucades per tal de sondejar l’ambient. Tard com és, ja m’ho imaginava, avui ja està tot en marxa i fa de mal fer enganxar-se a res. L’amic Pep, però, em fa una temptadora proposta per a l’endemà: una festa eivissenca a casa seu, ben a prop de les platges del Comte, on he estat ja un parell de voltes: festa eivissenca vol dir que, com a mínim, hi hem d’anar vestits de blanc de dalt a baix.... a mi em sembla poc original però, mira, a falta d’una altra cosa li dic que d’acord, que allí ens veurem: a partir de les quarts de nou hi haurà gent, vine quan vulguis, rebla el Pep.

Un altre dia llarg de feina, arribo a l’hotel, em faig una dutxeta... i em quedo clapat! Em desperto de sobte: ja és fosc, miro el rellotge i amb un esglai veig que ja és un quart de deu! Em vesteixo de pressa i corrents, de punta en blanc com em va dir el meu amic, trec el cotxe del garatge de l’hotel i encaro cap a la meva destinació: en arribar, són les deu passades... molt passades! He d’aparcar una mica lluny de cal Pep però el xivarri, un pèl esmorteït, ja se sent i n’augmenta el volum a mida que m’hi acosto. Per guanyar temps, travesso alguns jardins d’altres xalets, pensant d’entrar a la casa (bé, no us ho he dit abans, però casa potser no és ben bé el mot adequat: la del Pep té 8 habitacions...) pel darrera, on hi té també el jardí i la piscina. Irrompo amb ímpetu, pensant fer una entrada triomfal per tal de compensar el meu retard i... collons, quin ridícul! Resulta que és una festa d’antifaços i el cabró del Pep que, en veure’m, ja està rient a cor què vols, no me n’havia dit res!

A banda del ridícul incial (repeteixo: Pep, ets un cabronàs!), m’adono que la cosa està força avançada: s’ha begut bastant... i altres coses també, que veig que hi ha gent que ja ha cercat racons foscos tot i que, a la piscina il·luminada, n’hi ha uns quants i unes quantes que juguen a petonjar-se i tocarrejar-se. Marranots!, penso jo, em podien haver esperat... De manera que engrapo una cervesa, me la bec d’un sol glop per fer-me passar l’emprenyamenta i, ja més calmat, en prenc una altra i em disposo a fer un tomb per acabar de copsar l’ambient. És en entrar a la casa, pel finestral que va de la piscina al saló, que la veig, sortint de la cuina amb una ampolla de vi i una copa a la mà: més baixa que jo, que tampoc no és tan estrany tenint en compte la meva alçada, cabell castany, allò que en diuen mitja melena deixada anar, ni grassa ni prima, la mida justa amb les corbes justes, blanca de cap a peus, avarques i antifaç i tot. No hi ha ningú més: tothom és a les habitacions o fora, al jardí, i ens hem quedat ambdós ben palplantats, mirant-nos l’un a l’altre. Jo que m’hi acosto, li prenc l’ampolla de vi, li’n serveixo una bona mida a la copa i l’hi ofereixo: l’agafa tot fregant lleument la meva mà, en beu un glopet arrufant els llavis i me l’ofereix a mi que, al meu torn, en faig també un glop mesurat.

Em mira als ulls i jo als seus, marrons, profunds... I tu qui ets?, em demana i jo que li responc: l’Estripanits, sóc jo, i tu? I ella que amolla una rialla i fa mmmmm, tot rumiant, digue’m Blanca, i jo, quan entenc el joc de paraules, esclato a riure també. S’atansa i em fa dos petons a les galtes, jo l’engrapo per la cintura per retenir-la prop meu (ara copso que no du res sota el vestit) i li poso una lleu besada als llavis, tot temptejant la situació. Ella torna a fer un glop, em torna a mirar, torna a riure, diu un d’acord... fluixet com enraonant només per a ella, torna a alçar la vista i, dirigint-se ara a mi directament, em diu l’únic que no em trauré és l’antifaç, si?, a la qual cosa jo assenteixo. Deixa got i ampolla damunt una taula, m’agafa la mà i em fa anar al seu darrera, escales amunt, fins arribar a les golfes, l’única peça lliure de tota la casa: hi ha un sofà enorme, s’hi deixa caure, es treu el vestit blanc immaculat i se’m queda mirant com dient: i ara, què?

M’agrada. No és el tipus de dona espectacular que alguns podríeu imaginar com a ideal, però és ben bé el tipus de dona que a mi m’agrada. Així que... m’hi acosto i començo menjar-li la boca i, de seguida, ella la meva, ens hi estem una bona estona, que cal trencar el gel i mentrestant ella em va despullant, que tampoc no costa tant: avantatges de l’estiu, oi que sí? Baixo els llavis cap el seu coll, que beso, i més avall també, cap als seus pits: té els mugrons esborronats i m’hi amorro i els llepo amb ganes. Veig que a ella li agrada força, així que m’hi entretinc amb gust i ganes, resseguint amb la punta de la llengua el rodal dels mugrons, abans de seguir avall, cap a seu ventre que repasso ben repassat amb llavis i llengua, acostant-me al seu sexe, però sense arribar-hi, quedant-me tot just als engonals, fins que ella s’obre i m’hi convida, tot avançant el seu cos per tal que les natges li quedin just arran de la vora del sofà. Ara, doncs, és arribada l’hora de la feina que més m’agrada: començo a treballar-li el tall, només llengua de moment, i ella s’enravena al primer contacte, que jo penso que potser ja és massa a punt, però no: noto que refrena les onades de plaer, les reté per fer el moment més durador.

I jo continuo amb la meva feina, amb fruïció, amb passió, però també atent a les seves reaccions, tot canviant i variant llocs i ritmes per ajudar-la a no escórre’s abans d’hora, dedicant a cada plec l’estona que es mereix, assaborint les seves carns rosades i la salabror del seu flux, donant-li temps de gaudir. Noto un canvi a la seva respiració, als seus gemecs, sé que ara ja acaba i jo intensifico el ritme de llepar, xuclar i besar, i llepar i xuclar, allargo les mans per acaronar-li els mugrons, fins que li arriben onades de plaer, els seus sucs vessen i arqueja el cos amb un sospir final. Ni la deixo descansar, ni la moc: tal com estem, apunto la meva eina tibant al seu trau i empenyo ben endins, aprofitant la seva mullena. Ella es posa un xic dreta per poder-me besar tot dient-me m’agrada el gust del meu cony als llavis d’un home! i a mi això encara me la fa posar més dura i, tot i això, intento frenar el vaivé, bombar més pausadament, que no s’acabi massa aviat... però ella no em deixa: quan jo freno és ella que accelera el moviment! De tan xopa, llisca amb una suavitat que he vist poc sovint, entra fins ben endins tot sentint els espasmes dels músculs de la seva vagina, els meus ous colpejant les seves carns a cada empenta de la meva ronyonada. Ja no puc més, ella s’escorre de nou i jo ja n’estic ben a punt... ella se n’adona i m’empeny enrera, s’ajup, em subjecta amb mans fermes per tal que no m’enretiri, s’empassa la meva verga tot just quan em ve l’orgasme i jo descarrego amb un bramul.

Per començar, presentem-nos...

La Guspira i l’Estripanits ens hem entès. Bé… ara que llegim la primera frase, potser cal aclarir que quan volem dir que ens hem entès volem dir que ens hem posat d’acord, no aquell sentit sexual que les àvies i els avis donaven a l’expressió entendre’s, oi?, allò de “el tal i la qual s’entenen”. Punyetes! Ara no sabem si ho hem aclarit o ho hem embolicat encara més... però, vaja, en tot cas que quedi diàfan que no estem embolicats. Si més no, de moment i que nosaltres sapiguem!

Au, doncs, tornem-hi, a veure si ara ho expliquem més bé: el que us volem dir és que ens hem posat d’acord a obrir un nou bloc compartit per ambdós: Estriparaules. Com podeu observar, el nom és una combinació, més o menys afortunada, dels noms dels nostres blocs particulars. Hi escriurem conjuntament històries per a tots i totes vosaltres: seran sempre de ficció, ja us avisem de bell antuvi, que no us penseu que serà com, per exemple, el bloc de l’Estripanits que habitualment són històries reals si no és que ell us diu el contrari. A vegades seran relats escrits a quatre mans, a vegades seran relats escrits en part per l’una i en part per l’altre... en fi, segons ens vingui de gust, així farem.

Aquest nou bloc no vol dir, en cap cas, que abandonem el de cadascú, no, no, ni parlar-ne, de cap manera, no cal que patiu (bé, si és que algú havia arribat a patir per això). Sí que cal que tingueu en compte, tanmateix, que no serà un bloc d’actualizacions diàries i que, com a pur divertiment que és, ens ho prendrem amb certa calma. Apa, doncs ja està, ja us ho hem dit. Si us va de gust, ja sabeu on podeu trobar uns altres trocets, aquests compartits, de la Guspira i l’Estripanits, amb la intenció de fer-vos xalar una miqueta i si, a més, alguna mulla calces o a algun li tiba la goma dels calçotets... tot això que tindrem tots plegats!